viernes, 13 de febrero de 2015

Un cuento de San Valentín

Diuen de San Valentí que és un dia comercial i que el vertader amor, es demostra tots els dies, no sent necessari fer-lo un dia de manera especial perque si. Però a totes eixes persones jo els dic... I per què no celebrar-lo? Hi ha alguna cosa dolent en fer una festa de l'amor? Jo, a banda de l'amor a la meua dona i els meus fills, que és allò més important per a mi, també vull als meus alumnes. I per a vosaltres, va aquest conte dedicat. Espere que vos agrade i que tingau la sort de conéixer el vertader amor qualsevol dia de la vostra vida. Vore com ha valgut la pena esperar...

EL PAÍS DELS PAPIROFLÈXICS

Era i no era, a un lloc molt llunyà, que hi havia un lloc anomenat el País dels Papiroflèxics, on tothom es dedicava a la papiroflèxia. Però hi havia una persona que es deia Txemita, que no sabia fer res amb el paper. Tothom feia vaixells, ocelletes de paper, floretes... Però Txemita no sabia fer cap cosa semblant. Ell només sabia fer que retallar cors de paper o de cartró. I açò, segons deien els Papiroflèxics, no en tenia gens de mèrit. 

Però malgrat tot, Txemita continuava retallant cors perque li encantava i se’ls regalava tothom amb l’esperança d’esser un més al País dels Papiroflèxics. Li regalava cors de totes les grandàries i colors a la seua família. Aquestos, que es graciaven de ser-ne una de les més respectables del món dels papiroflèxics, pensaven que Txemita era l’ovella negra.

- A qui li agraden els teus cors? A la gent li agraden els vaixellets i les ocellets de paper, inclòs els avions de paper. 
Fes-ne quelcom de tot açò. 

Però Txemita seguia fent allò que més li agradava i no deixa de fer cors de paper, perque li encantaven. 

Els seus pares, farts, un dia li feren fora de casa. I Txemita se’n anà, a soles pel món, fent i regalant cors. 

Al camí, Txemita pensà on anar: 

- Si a mi m’agrada fer cors, podria emigrar al País dels Cors. 

Però per molt que preguntà tothom amb quie es creuava, ningú no sabia on hi era aquest país. Malgrat tot, mamprengué el camí. Caminà i caminà, regalant-li cors tothom. 

Els seus peus li dugueren al País dels Orxaters, però allí només pensaven en orxates i fartons. Ningú li feia cas. 

Estigué també al País dels Xarcuters, però només feien que menjar pernil i formatge. 

També hi estigué al País dels Homes i les Dones sense Ànima, però es clar que allí cap no sabia que significava tindré cor, perque l’ànima i el cor van units de la mà. 

- No es pot tindre ànima sense tindre estima al cor – li digué un home sense ànima. 

Però Txemita, sense perdre l’esperança, seguia i seguia caminant. 

Molts anys pasaren i molts països visità, fins que un dia, passejant per un camí entre els arbres, es va trobar amb una xica. 

- Hola! – digué Txemita – Com et diuen.
- Em diuen Ana. I a tu? 

- Em diuen Txemita. 

- I d’on eres Txemita? 

- Del País dels Papiroflèxics. 

- Com mola! – li digué Ana- Me pots fer un ocell de paper? 

Aleshores, Txemita, que estava molt content per tindre una nova amiga es posà molt trist i li digué: 

- No sé fer ni ocellets de paper, ni vaixells ni avions. Només sé retallar cors. 

De sobte, Ana sorprengué Txemita i, per primera volta a la seua vida, escoltà les paraules més màgiques que mai hagués escoltat. Ana li digué:
- Què guai! Me faries un cor per mi, per favor? 

Txemita, sense poder creure-se-lo, es posà molt content i començà a retallar un cor amb una cartolina rosa molt bonica que tenia per a les ocasions especials, quan es sentia trist. Llavors, sempre feia un cor per a si mateix. Però ara, feliç i content, començà a retallar el cor per Ana. Les mans li tremolaven i no podia llevar-se el somriure de la cara. Ana també somreia i estava molt contenta de que algú volguera regalar-li un cor, doncs mai ningú l’havia regalat un. Quan Txemita havia acabat, amb un somriure de orella a orella li ho donà Ana, qui molt contenta digué: 

- Jo era del País de les Abraçades, però em vaig anar perque no m’agrada fer abraçades. Només m’agrada fer besades. Però mai ningú no en volia cap de les meues besades. Per això me’n aní... Però si vols puc fer-te una besada. Se fer-les molt bé. 

- Val! –digué Txemita- A mi mai ningú no m’ha fet una besada...

Aleshores, Ana s’acostà i li va fer una besada. Txemita va posar-se roig, doncs era allò més bonic que no mai ningú li havia regalat. No s’ho podia creure.

Des d’eixe dia Ana i Txemita foren molt amics, i quan algú dels dos estava trist, es retallaven un cor i es fien una besada.

I conte contat, conte acabat... Vos ha agradat?